Urbanisme i habitatge

La zona es caracteritza per un urbanisme particular, marcat pel rastre -encara avui molt palpable- de l’autoconstrucció i el barraquisme propi de les dècades de 1950 i 1960 a la perifèria de Barcelona. En aquest context, la manca de voluntat política i de recursos de la dictadura franquista a l’hora de gestionar i acollir la població nouvinguda afavorí el creixement urbanístic desordenat del barri: cases autoconstruïdes sense les mínimes condicions d’habitabilitat, carrers tortuosos amb traces mal definides, poca accessibilitat des del centre de Badalona, manca de serveis i d’infraestructures, etc.

El llegat d’aquell temps justifica, només en part, els nombrosos problemes urbanístics que encara avui són omnipresents en el barri: habitatges no habitables, manca de suficients espais oberts i públics (com parcs, places o jardins), carrers poc accessibles al transport públic i cúmul de barreres arquitectòniques. En resposta a les demandes dels moviments veïnals, en els últims anys el barri ha estat objecte de certes millores que han afectat positivament la qualitat de vida dels veïns, tals com l’obertura i millora d’eixos de comunicació amb altres barris (tot i que la connexió amb el centre de la ciutat encara resta marcada per la barrera de l’autovia); arranjament de carrers i places (com la plaça Antonio Machado); nous equipaments i serveis (com el Centre Cívic La Salut, entre la part alta i la part baixa del barri, o l’equipament del carrer Víctor Balaguer). Tot i així, falta molt per fer tant en temes d’espai públic i serveis com en la situació precària de milers d’habitatges.

Cal remarcar que en el context de la democràcia ha sovintejat l’atonia política envers els problemes anteriorment esmentats. Clar exemple d’aquest descuit és la manca de suficients equipaments socials per atendre una població majoritàriament necessitada d’aquests serveis.